Les apostes sindicals del reformisme i el nostre projecte d’articulació del moviment obrer

 

“La suspensió de l’article
34 de la llei de Relacions Laborals ens retrotrau a la situació que teníem fa
quinze anys, empitjorant-la encara més. Pràcticament, el govern autoritza
l’acomiadament, amb escasses limitacions, a les empreses.”

Podria ser una crònica actual de les retallades que està duent a terme el
govern de Zapatero a través de la reforma laboral i la reforma de les pensions,
però no és el cas, sinó que es tracta d’un extracte de l’Assemblea General de
CCOO a Barcelona l’any 1976.

He escollit aquests text no per la coincidència i la semblança – que la té
– que podríem trobar-hi amb un d’actual que descrivís les conseqüències de les
retallades socials, sinó per evidenciar en primer lloc el desenvolupament i
l’esdevenir que ha patit el sindicalisme encarnat en CCOO des de la transició
fins a dia d’avui.

La primera reflexió que ve al cap al llegir un text com aquest és que
alguna cosa – evident – passa amb el sindicalisme, especialment el de CCOO,
quan després de més de tres dècades des de la legalització dels sindicats,
podem argumentar amb exactament els mateixos qualificatius (acomiadament més
barat,  per exemple) el tarannà de les
diferents modificacions del món laboral que s’han promulgat des de llavors per
part dels diferents governs.

Però la raó de ser d’aquest escrit no és fonamentalment parlar del paper
que han tingut durant tots aquests anys els sindicats majoritaris, que a ulls
de molts és molt clar i no hi ha discussió possible, sinó és tractar com els
comunistes afrontem els reptes d’organitzar el moviment obrer i sindical i com
d’altres llencen trets a l’aire amb els ulls embenats, esperem que de forma
innocent i no de forma conscient.

En un recent escrit la cèl·lula Ramon Casanellas del PCC – que com a mínim
han tingut la decència de pronunciar-se públicament al respecte, a diferència
del seu Comitè Cental – diuen el següent:

“Les organitzacions
sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que
patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de
l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una
esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.”

Segons el meu parer, aquesta afirmació sembla una sincera broma de mal
gust, ja masses vegades repetida per part d’aquesta organització, que després
de l’actual pacte sobre la reforma de les pensions subscrit per part de les
dues centrals sindicals majoritàries amb la patronal i el govern queda com
paper mullat i perd qualsevol validesa en cas que algú seguís creient-ho així.
No es pot afirmar, com fan, que per una banda aquesta reforma de les pensions
és una de les retallades socials i dels drets dels treballadors més importants
de la història moderna del nostre país, i per l’altra, que els sindicats, que
han sigut els firmants i garants del pacte social a la vegada que apagaven
qualsevol mobilització i contestació social, són “la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim”, ja
que és d’un incongruència total i no té ni cap ni peus.

Més preocupant sembla encara – no per la postura diferenciada, sinó per
“l’oblit” d’un punt central en tot plegat – la postura del PCE que a través
d’una nota (*) de la seva Secretaria del Món del Treball amb data del 18 de
Gener s’oposa a la reforma de les pensions, tot i que oblida, suposem que
deliberadament, fer qualsevol tipus de menció sobre el paper que han tingut
CCOO i UGT en l’aprovació d’aquesta reforma i atribueix de forma unidireccional
cap a un dels “agents” la responsabilitat de l’aprovació de la reforma,
afirmant coses com “Suma y sigue de las
políticas del Gobierno de Zapatero recortando derechos a los trabajadores / as
de este país. Se confirma su sumisión a los poderes económicos al dejar una vez
más claro que el objetivo de las políticas del Gobierno del PSOE es premiar a
los causantes de la crisis, castigando a los que nada tienen que ver con las
causas que la provocaron.”
. Doncs bé, seguint la línia argumental del PCE
en aquest escrit, crec que no quedaria cap dubte per ments no massa intrèpides
de quina és “la submissió als poders
econòmics”
per part dels sindicats majoritaris de la que es parla a
l’escrit, ja que val per igual a l’hora d’aplicar la reforma la firma del
govern que la dels sindicats: els dos han firmat exactament el mateix document,
així que fer veure en uns la responsabilitat i eludir la dels altres és un
exercici de pur cinisme i insult a la classe treballadora, que és la que patirà
les conseqüències de tot plegat.

He fet aquest petit repàs a diferents postures que han esgrimit els dos
partits comunistes instal·lats en el reformisme que existeixen avui en dia a
l’Estat espanyol per a evidenciar tant com uns i altres, amb diferents formes
de fer-ho pal·les, donen pals de cec en les seves respectives valoracions sobre
la reforma de les pensions – que evidentment han de criticar; el contrari seria
directament un ataca manifest al seus estatuts, que per cert la cúpula de CCOO
no ha tingut cap tipus de problema en passar-se’ls pel forro – atacant la
reforma de forma “contundent” i dient als governs el nom del porc i més i per
altra banda obviant o fins i tot alabant el paper dels sindicats en aquest
procés amb allò de “si no fos per ells seria
pitjor”
.

Suposo, i vull pensar que així és, que no hi ha cap voluntat “malèvola”
darrera d’aquestes organitzacions i que tot plegat és fruit de la dependència
objectiva que han generat al voltant d’aquests sindicats, convertint CCOO en
l’únic refent sindical i comptant entre les seves files amb innumerables
delegats i alliberats, que objectivament no poden criticar la mà que els hi
dóna de menjar. I amb això vull arribar a l’objecte final d’aquest article, que
no és altre que situar l’actual realitat sindical i el perquè d’actuacions com
les dels partits del reformisme, que després de més de 30 nefastos anys de
sindicalisme oficial i majoritari continuen parlant d’aquests sindicats com si
fossin els mateixos d’abans, que realment colpejaven al règim i eren veritables
garants dels drets i les conquestes dels treballadors.

Arribats a aquestes altures de la pel·lícula on els sindicats s’han
convertit en simples empreses de bens i serveis, en simples assessories
jurídiques, sustentats per multimilionàries subvencions per part de les
institucions – amb això s’entén gran part de l’actual posició d’aquests
sindicats – no podem seguir parlant d’aquests sindicats en termes classe com
s’encaparren a fer els “comunistes” del PCC i del PCE, ni podem seguir plantejant,
– com fa temps que pensem des del PCPE i el PCPC – que l’estratègia sindical i
el moviment obrer passen indefectiblement per aquestes sigles sindicals.

“ Concebem l’assemblea de
centre de treball (…) com l’òrgan bàsic de la democràcia sindical”
.

Doncs bé, aquesta concepció que esgrimia CCOO en la seva Assemblea General
de 1976 continua essent per nosaltres una clara veritat, tot i que justament és
ara CCOO qui nega aquest dret en la majoria de centres de treball i imposa la
seva representació sindical i la seva tutela per defensar els drets laborals i gestionar
la negociació col·lectiva.

L’enfortiment del moviment obrer segueix passant per l’organització
d’assemblees de treballadors  als centres
de treball, als barris, als pobles, com a expressió organitzada de la classe,
lluny dels interessos que tenen avui en dia els grans sindicats majoritaris.
Les assemblees de treballadors són la necessària expressió organitzada de la
classe treballadora i a la vegada el germen indispensable i l’expressió del contrapoder
per part de la classe obrera, en una forma d’organització – i futura gestió –
que no és ni podrà ser acceptable pel sistema, que pretén i pretendrà mantenir
a la classe obrera dins les estructures que ell mateix pot generar i assumir,
en el seu dia el sindicalisme vertical i avui en dia el sindicalisme oficial de
CCOO i UGT.

Això no vol ni voldrà dir que els comunistes rebutgen la participació dins
de per exemple CCOO, ja que igual que els comunistes vam participar del
sindicalisme vertical perquè enteníem que tot i l’aparent contradicció que
suposava, era la millor manera en un moment determinat d’arribar als treballadors,
també participem en determinades condicions del sindicalisme de CCOO. La
diferència entre la nostra aposta i la aposta dels partits del reformisme és
que nosaltres no plantegem la participació en els sindicats com una aposta
estratègica, sinó que plantegem la nostra participació sindical en criteris de
combativitat, en funció de la realitat concreta d’un sector i de quina és la
situació i el paper que juguen els diferents sindicats existents en cada
realitat laboral. Per a nosaltres aquesta és la millor manera de garantir la
combativitat sindical en una empresa determinada, sense lligar-nos a nivell
estratègic a unes sigles, ja que avui en dia no existeix cap sigla que puguem
prendre com a vàlida en termes generals.

Per sobre de tot està el compromís amb la classe i la defensa dels seus
interessos, per tant, repeteixo, la nostra participació sindical està
determinada a les condicions concretes en las que se situïn les diferents
referències sindicals en cada cas concret. Però evidentment, no som aliens a
que aquesta dispersió sindical no afavoreix les lluites del moviment obrer i la
seva capacitat de resposta, per això mateix hem d’anar més lluny de la pura i
clàssica estratègia sindical històrica i articular noves formes d’organització
de la classe obrera, que degut a l’actual situació del moviment obrer i
especialment del sindicalisme es converteixen en indispensables.

En aquest sentit el PCPE llança la consigna de la creació dels Comitès per
a la Unitat Obrera, que pretenen trencar l’actual situació d’empresonament del
moviment obrer que patim i crear una alternativa que passi per sobre de la
infinitat de sigles sindicals i que independentment de l’afiliació sindical
dels treballadors, comporti l’organització d’aquests en comitès que serveixin
per a l’organització de les lluites obreres i la defensa dels drets de la
classe, sempre des de la perspectiva perduda per part de la majoria
d’organitzacions sindicals, especialment les dues majoritàries, de la lluita
contra el capitalisme i amb una perspectiva socialista.

Aquesta és l’alternativa que plantegem els comunistes del PCPE i el PCPC, i
que no és tasca meva desenvolupar ja que ja hi ha documents prou extensos al
respecte, però que considero que és d’importància cabdal estudiar i
desenvolupar per fer avançar el moviment obrer i treure’l de l’actual situació,
que degut a la seva manca de capacitat de resposta ens està comportant a la
classe obrera el retorn a unes condicions d’explotació pròpies de l’edat
medieval.

(*) http://pce.es/secretarias/secmundodeltrabajo/pl.php?id=4413



Quant a kommintern

Nascut l\'any 1987 a Barcelona. Militant dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.