Dilluns surrealista

Publicat al diari digital "Sa Meua

 

Ahir dilluns 2 de juny
vaig tenir el plaer d’uns dels dies amb major grau de surrealisme en
l’actualitat d’aquest país.

 

Increïble! Fins i
tot en contra de la pròpia opinió de la fiscalia,
l’heroi de la lluita antiterrorista i magistrat del l’Audiència
Nacional, -sí, allò que abans li deien “Tribunal de
Orden Público” durant el franquisme i que mai va ser abolit
pels crims amb què carrega- senyor Grande-Marlaska, ha dictat
l’ordre de retirar la placa i el monòlit d’una plaça
d’Hernani dedicada a José Aristimuño, militant d’ETA
mort durant un tiroteig amb la policia al 1981.

 

Després de 30 anys
s’han decidit per fi a ordenar la retirada de la simbologia que fa
apologia de la violència i el genocidi, cosa impensable en un
estat “democràtic” com el nostre. La qüestió
radica en que hi ha hagut una petita disfunció dislèxica.

 

Pel senyor
Grande-Marlaska, que els carrers de molts poble i ciutats de l’Estat
espanyol encara estiguin farcits de simbologia com “el yugo y las
flechas” o el pollastre franquista, o hi hagi innumerables carrers
amb noms propis com Francisco Franco, Primo de Rivera, Alzamiento,
Milicias Nacionales, División Azul, etc, no ho considera com
“una validación del uso de la violencia para la consecución
de fines supuestamente políticos" com ha argumentat per
dictar aquesta ordre de retirada.

 

Potser per ell mantenir
aquests noms no implica "una humillación constante en el
sentimiento legítimo de las víctimas y de cualquier
ciudadano con sólidos principios democráticos" com
argumentava durant el dia d’ahir.

 

I ara l’altre component
increíble del noticiari del dia: Minut de silenci a
Euskadi per l’atemptat d’ETA contra “Amenábar”.

 

I jo em preguntava, qui
serà aquest tal “Amenábar”? Un regidor socialista, un
Guàrdia Civil, un empresari basc? Doncs no senyor, és
l’empresa concessionària de la construcció de l’AVE
al País Basc. Meravellós! L’estat per fi, en acte de
conseqüència, ha posat les coses al nivell que considera
que pertoquen, és a dir, el capital a l’altura de les
persones, posant al mateix nivell les víctimes mortals amb les
pèrdues del capital privat. Però això no és
del tot cert, seria així si tots els dies veiéssim els
nostres polítics concentrant-se i fent minuts de silenci per
la mort de treballadors en accidents laboral, per l’assassinat de
joves a mans de les bandes feixistes, per la violència
patriarcal i una infinitat d’injustícies que toleren i no
pensen condemnar.



Quant a kommintern

Nascut l\'any 1987 a Barcelona. Militant dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.